La batalla de l'Ebre. La reflexió.

Abans la vida era molt puta. Jo crec que la majoria de nosaltres no som conscients de la sort que tenim d'haver nascut en la época i en el lloc que ens ha tocat. Jo no sóc gaire transcendent, més aviat força superficial. Avui però, estic reflexiu.

Ahir, bo i parlant amb el meu avi, em va explicar un nou capítol de la seva vida. El tema: els dies (i mesos) posteriors a la seva caiguda en combat en plena batalla de l'Ebre.

Amb només 19 anys va passar-se 17 mesos en un llit recuperant-se d'una ferida a la cama. Durant aquest temps va estar apunt de perdre la cama en 2 ocasions. Va rebre una transfusió d'una sang incompatible. Va ser traslladat a França. Va veure morir altres soldats al llit del seu costat. Va rebre la visita de superiors que practicament li forçaven la recuperació per tornar al front. Com això, mil coses més. Aquest va ser part del seu patiment.

A l'altre banda imagino que hi havia una familia que havia d'abandonar un fill, germà, cosí, etc. que anava a la guerra i que li podia passar qualsevol cosa. Que no sabien si el tornarien a veure i si el veien, com estaria... Pares i mares que no sabien on eren els seus fills, que patien per tot el que els hi pogués passar...

"No te sientes las piernas? Mi abuelo tampoco y no hacia tanto enrenou!"

Ara, afortunadament, aquestes coses ja no ens passen. Ara les families ja no s'han de despedir per força dels seus fills sense saber si mai més els tornaran a veure en vida. Sense saber quan de temps passarà fins a rebre'n noticies. Ara nosaltres ja no hem de marxar a una guerra que qui sap com ens tractarà. Ara ni tan sols fem la mili. Ara, tot això, sembla que ens quedi molt lluny.