17.4.07

La batalla de l'Ebre. La reflexió.

Abans la vida era molt puta. Jo crec que la majoria de nosaltres no som conscients de la sort que tenim d'haver nascut en la época i en el lloc que ens ha tocat. Jo no sóc gaire transcendent, més aviat força superficial. Avui però, estic reflexiu.

Ahir, bo i parlant amb el meu avi, em va explicar un nou capítol de la seva vida. El tema: els dies (i mesos) posteriors a la seva caiguda en combat en plena batalla de l'Ebre.

Amb només 19 anys va passar-se 17 mesos en un llit recuperant-se d'una ferida a la cama. Durant aquest temps va estar apunt de perdre la cama en 2 ocasions. Va rebre una transfusió d'una sang incompatible. Va ser traslladat a França. Va veure morir altres soldats al llit del seu costat. Va rebre la visita de superiors que practicament li forçaven la recuperació per tornar al front. Com això, mil coses més. Aquest va ser part del seu patiment.

A l'altre banda imagino que hi havia una familia que havia d'abandonar un fill, germà, cosí, etc. que anava a la guerra i que li podia passar qualsevol cosa. Que no sabien si el tornarien a veure i si el veien, com estaria... Pares i mares que no sabien on eren els seus fills, que patien per tot el que els hi pogués passar...

"No te sientes las piernas? Mi abuelo tampoco y no hacia tanto enrenou!"


Ara, afortunadament, aquestes coses ja no ens passen. Ara les families ja no s'han de despedir per força dels seus fills sense saber si mai més els tornaran a veure en vida. Sense saber quan de temps passarà fins a rebre'n noticies. Ara nosaltres ja no hem de marxar a una guerra que qui sap com ens tractarà. Ara ni tan sols fem la mili. Ara, tot això, sembla que ens quedi molt lluny.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

La batalla de l'Ebre té un gran significat. No només el que se li ha volgut donar els últims anys (el cant del cigne de l'exèrcit republicà, blablabla), sinó un de més profund i preocupant: sobretot hi van lluitar catalans contra catalans.

Tot i això, m'és molt difícil jutjar el viscut per aquella generació.

Un cop, el meu avi li va dir al meu tiet: "els joves d'avui dia nomes penseu en noies, drogues i música". La resposta per part del meu tiet va ser: "pitjor vosaltres, que us dedicareu a matar-vos".

set sota zero ha dit...

La generació dels nostres avis les va passar putes. El meu avi, després de la guerra es va haver de xupar dos anys de mili com a càstig per haver lluitat al bàndol republicà. Es va tirar quatre anys de caqui.

Unknown ha dit...

El meu avi no parlava de la guerra. Parlava de les coses que li passaven, i la guerra hi era de fons.

Parlava tant de les entremaliadures de xaval que feia, com dels cops que es va haver de menjar rates. Deia: "Una guerra tendrías que haber pasado" i, inmmediatament, com si s'en penedís, baixava la vista i mormolava "no, no".

Anònim ha dit...

Ui! aquests temes m'encanten.

Els meus avis de trets en van veure pocs a la guerra, un va poder servir en oficines i l'altre va creuar els Pirineus per anar fins a San Sebastán on va fer de xòfer per a militars. Els dos al bàndol nacional, el primer per casualitats de la vida i el segon per raons de supervivència (els anarquistes passaven per la pedra als propietaris de terres). Les àvies... bé, una era de La Coruña (ni guerra va veure) i l'altra va anar amunt i avall per tota Catalunya, doncs els anarquistes (again) van traslladar la seva família (pare viatjant i família amb terres també) primer a Figueres (des de Santa Coloma de Queralt) i desprès a la Model de Barcelona, on varen ser condemnats a mort sense judici fins que un conegut que havia treballat per la família anteriorment els va reconèixer i alliberar.

Com de diferent va ser la guerra a les diferents províncies de Catalunya!

Perdonin pel totxo.

mrpage ha dit...

Si, veig que cadascú té les seves batalletes. El meu avi tampoc parla de la guerra en si, parla més del que li va passar a ell i com ho va "viure". Ell si que en va viure i veure de trets, malauradament.

Per cert Doc, les rates com es cuinen? A la vinagreta queden tendres?