Oda a l'arròs bullit

Aquests dies he estat cagant líquid. Si, he tingut cagarrines senyora!

Desde sempre un bon remei per les cagarrines ha estat el mai prou ben valorat arròs bullit. A mi m'encanta i he de reconèixer que molts cops no recordo de fer-me'n fins que vaig fluix de ventre. La recepta és senzilla: aigua, arròs, sal i una dent d'all. Tot bullidet i que quedi com més espesset, millor. Sa, barat i boníssim senyora!

Espesset és com ens agrada

Éxits de Sant Jordi

Llibres que, any rere any i inexplicablement, fracassen per Sant Jordi:

-Nyi. Els meus millors acudits. Humorista Ramón.

-Houdini era un maricón. Mari Angels Feliu (Pròleg d'Ortega Lara).

-Com devenir un bon imitador. Santi Sans.

-Como entender el conflicto árabe-israelí de una forma fàcil: Soberanía de la Franja de Gaza y Cisjordania, la eventual formación de un Estado palestino en dichas áreas, el estatus de la parte oriental de Jerusalén, de los Altos del Golán y de las Granjas de Shebaa, el destino de los asentamientos israelíes y de los refugiados palestinos, el reconocimiento de Israel y de su derecho a existir y vivir en paz al abrigo de amenazas y actos de fuerza, así como la relación de Israel con Siria y el Líbano. Tomas Alcoberro.

-No soy tan malo. Enrique Anaut.

-Dats inglish. Jose Maria Aznar.

-Chaqueteros. Maria de la Pau Janer

-El català NO és fàcil. Raúl Tamudo.

-1000 maneres d'assasinar a Margarida Minguillón. Jo.

Operación ¿triumfo?

Mi señora

Poesia pura. Tota una mostra d'elegància, d'estil, de bones maneres, de savoir faire.

Segurament molts ja l'haureu vist. Mireu-lo de nou, paga la pena. Als que no, ja veureu com necessitareu veure'l dia si dia també.

Es recomana veure'l cada 8 hores sempre abans dels àpats.

Mi Señora

PD: A la web hi ha la trilogia. Els altres dos giren sobre aquest. No el superen ni tan sols l'igualen.

Un món perfecte (volum III)

En un món perfecte els cotxes no acceptarien un combustible que no els hi correspon.

Ja imagineu que m'ha passat, no? Doncs si, el propassat dissabte vaig posar 95 quan el meu auto gasta gasoil. Afortunadament me'n vaig adonar quan portava només 13€ i afortunadament no vaig engegar el cotxe. Trucada al RACC i buidada total de diposit.

M'han comentat que els cotxes més nous ja tenen alguna cosa. Els que hi enteneu sabeu si és veritat? Jo crec que no hauria de costar massa tenir algun sistema que no permeti que això passi. Fabricants de cotxes, en un món perfecte això no hauria de passar.

"Diesel! Et vaig dir diesel!!!"

No estamos locos (o si?)

Encara no sé perque vaig obrir aquest blog. Un mes abans d'obrir-lo ni tan sols en llegia cap. Un dia, no sé com, vaig començar a llegir-ne. Un més despres començava aquest blog que no sé que persegueix i no sé si durarà gaires anys.

Desde que l'he creat crec que he anat embogint cada dia més. A vegades em preocupa que cada cosa que fagi, cada cosa que em passi, cada cosa que vegi, sigui susceptible de poder ser blogada. Suposo que és la novetat i que amb el temps m'hi acostumaré però ara per ara hi penso hora si hora també. L'altre "problema" són els comentaris. M'encanta rebre comentaris als posts, encara que siguin contraris al que dic. Els comentaris van cada dia a més i jo me n'alegro. El problema arriba quan en tinc pocs. Penso: no agrada? Doncs mira, jo prefereixo que agradi. I si ho llegiu doncs ja em dono per satisfet.

A vegades penso que m'estic obsessionant. És una cosa sana, ho sé, peró llegeixo això al meu estimat 20minutos i em torno a preocupar.

Doctor Corbella, no sé que em passa? I a la seva dona sap que li passa? No li podia diagnosticar res abans de que tot això sortís a la llum?

La batalla de l'Ebre. La reflexió.

Abans la vida era molt puta. Jo crec que la majoria de nosaltres no som conscients de la sort que tenim d'haver nascut en la época i en el lloc que ens ha tocat. Jo no sóc gaire transcendent, més aviat força superficial. Avui però, estic reflexiu.

Ahir, bo i parlant amb el meu avi, em va explicar un nou capítol de la seva vida. El tema: els dies (i mesos) posteriors a la seva caiguda en combat en plena batalla de l'Ebre.

Amb només 19 anys va passar-se 17 mesos en un llit recuperant-se d'una ferida a la cama. Durant aquest temps va estar apunt de perdre la cama en 2 ocasions. Va rebre una transfusió d'una sang incompatible. Va ser traslladat a França. Va veure morir altres soldats al llit del seu costat. Va rebre la visita de superiors que practicament li forçaven la recuperació per tornar al front. Com això, mil coses més. Aquest va ser part del seu patiment.

A l'altre banda imagino que hi havia una familia que havia d'abandonar un fill, germà, cosí, etc. que anava a la guerra i que li podia passar qualsevol cosa. Que no sabien si el tornarien a veure i si el veien, com estaria... Pares i mares que no sabien on eren els seus fills, que patien per tot el que els hi pogués passar...

"No te sientes las piernas? Mi abuelo tampoco y no hacia tanto enrenou!"

Ara, afortunadament, aquestes coses ja no ens passen. Ara les families ja no s'han de despedir per força dels seus fills sense saber si mai més els tornaran a veure en vida. Sense saber quan de temps passarà fins a rebre'n noticies. Ara nosaltres ja no hem de marxar a una guerra que qui sap com ens tractarà. Ara ni tan sols fem la mili. Ara, tot això, sembla que ens quedi molt lluny.

Un món perfecte (volum II)

En un món perfecte no existiria la electricitat estàtica.

N'estic fart, semblo Powder. Mira que em toca els nassos enrampar-me quan surto del cotxe, quan toco algú, quan deixo la jaqueta al penjador, quan toco la rentadora, etc... Doncs si Albert si, si no vols caldo dues tasses (if you don't want broth, two cups). A mi diria que em passa el doble que a la resta de la humanitat. El pitjor és quan et lamentes publicament i et diuen: "Això és culpa de les sabates". Sempre surt el listillo de torn. Doncs mira, jo em cago en André-Marie Ampère, en les cansines Kickers i en tota la frànquicia de Padeví.

O algú em dona una solució en un màxim de 2 setmanes o dono el meu cos a l'Area de Guissona perque en facin bacón ahumado.

"Et comprenc molt bé company. Sé el que deus estar passant..."

Actrius que fan ràbia

Les he ordenat de més ràbia a menys:

-M. Minguillón: Ploramiques de merda. T'han aixafat al Cor de la Ciutat pero malauradament no mors. Quan fas de tú vas de progre i d'enrotllada. Et detesto.

-Carme Pla: Només saps cridar? Au i que et moqui la iaia!

-Kirstie Alley: Has anat de mal en pitjor. Fas ràbia i punt. No vull donar mes explicacions.

-Eva Barceló: Peixetera reciclada.


-Glenn Close: Et penses que ets un referent. En aquella pel·licula que portaves una metxa blanca feies molta angúnia.

-Kathleen Turner: Ets un home i fas ràbia.

-Núria Espert: A més de ser lletja encara fas el paper de gran actriu i diva.

-Monica Glaenzel: En la gran Emma de Plats Bruts t'hauries d'haver quedat. Ara ja canses.

Ja sé que m'en deixo moltes. Ajudeu-me siusplau.

She's got the look

He fet una petita tunnejada al blog. No massa cosa ja que el disseny no és el meu fort.

Si alguna cosa no us agrada o em voleu felicitar i premiar ecònomica i/o sexualment, feu ús dels comentaris.

A la capçalera hi he posat una foto d'Escòcia de les típiques vaques peludes. L'aniré modificant, així quedarà mes sofisticat.

Stuart Wilkinson

Stuart Wilkinson no es un tipo corriente. No ha escrito un libro, no ha plantado un arbol y no tiene hijos. Su madre tiene caries en el 78% de sus dientes y no ha salido nunca del pueblo. Su padre falleció, hace ya 4 años, intentando demostrar que un hombre podia sobrevivir ingeriendo solo mayonesa. Sus hermanos han brillado por su ausencia.

Dios sabe que la vida de Stuart dio un giro de 164º el dia que descubrió que nunca mas podria sentarse en una silla. Le habian diagnosticado una amigadalitis en el esfínter. Los doctores creen que es el unico caso en el mundo, mas que nada por que es biologicamente imposible. Los doctores nunca han descubierto que puede haber causado tal fatalidad aunque Stuart intuye que su afición a usar catalogos de Wal*Mart como papel higénico puede haber precipitado tan dolorosa patologia.

Colum, su mejor y único amigo, tampoco es un tipo corriente. Al nacer el doctor le propinó tal azote en el culo que el aparato digestivo se le puso al revés. Ahora Colum come por el culo y caga por la boca. Utiliza el pene como pajita para sorber. Colum, al contrario de lo que pueda parecer, no es huerfano. Tiene padre. Su madre lo abandonó al saber que, para darle el pecho, deberia ponerle el pezon en el ojete. Demandó al médico y se conformó con una bolsa de platano frito como indemnización. Su padre tambien es imbecil.

Colum triunfa en el circo bizarro. En la vida real sufre cual enano jugando a basquet.

Stuart es un culo de mal asiento y su aspiración es devenir reponedor de fruta y vegetales en una tienda de ultramarinos.

Stuart y Colum son el ying y el yang de la vulgaridad.

No hi busqueu sentit. Al text tampoc.

Ja sóc aquí (d'Escòcia)

He intentat començar aquest post mil vegades. No me'n surto. Estic molt espés, he tornat avui mateix i estic cansat. Per tant faré el següent, us posaré tots els punts que jo no sóc capaç d'ordenar amb una mica de gràcia i vosaltres mateixos els ordeneu. Si no voleu fer-ho, podeu mirar les fotos.

Edinburgh és altament recomanable / Conduir per l'esquerra és fàcil / Un gran viatge / He menjat massa / Les shortbread o típiques galetes de mantega són boníssimes / Molts llacs / Indrets molt ferèstecs pero impactants / Amb el meu anglés macarrónic vaig ser capaç de fer venir una grua a recollir-me / L'esmorzar escocés no es pot aguantar més de 10 dies. Masses calòries / Com sempre les fotos que has fet no fan justícia al que has vist / Per molt que t'agradi viatjar, com a casa enlloc / En fi, tot molt bé / Me'n vaig a dormir.

Desde Escocia amb amor

Bona tarda desde Escocia.

De moment tot correcte, no es dificil conduir per l'esquerra, tot es molt maco i aquests britanics no tenen accent als teclats.

A la tornada fotos i una mica mes de detall. Estic molt be i m'ho he menjat tot.