Chico lindo

Entres a qualsevol pàgina per descarregar el sisè capítol de la segona temporada de Ventdelplà i t'apareix una finestra emergent amb una llatina demanant-te sexe de forma subtil. "que hay para hacer en Igualada?". Donar una volta per Cal Font? Prendre una orxata al Donat? Visitar el Museu de la Pell? No em siguis socialista, tots dos sabem que vols fer-me creure que em menges la cuca a canvi del meu número de targeta, puta.

Xampany i galetes

No ets tu, sóc jo #1

Sé de sobres el neguit que us provoca no saber pràcticament res de mi. El vostre neguit és el meu neguit i com que sé que la Llei orgànica de protecció de dades serà implacable davant un mal ús d'aquestes dades, em disposo a explicar-vos-ho tot. La responsabilitat és gran tot i que més gran va ser quan em van contractar per passar les pàgines de la partitura de Pau Casals el dia de les Nacions Unides.

Capítol 1. La infantesa.

A finals del segle XIX la vida era molt complicada per una família amb pocs recursos i amb sis fills. Sospito que a casa mai em van estimar ja que l'endemà de néixer em van deixar tota una nit al carrer amb la sorprenent excusa de "que se n'havien oblidat". La desorbitada quantitat de globus vermells i uns cartrons que vaig poder arreplegar em van permetre sobreviure a la primera patacada que em donava la vida.

La mare mai em va donar el pit. Utilitzava la llet materna per fer-se tallats o per fer mató. A mi només em donava pa sec, aigua i barretes Special-K. El pare mai em va dirigir a paraula, el càncer de tràquea i el poc amor que sentia per mi li ho van impedir. Els meus germans tampoc m'estimaven, la mare els deia que era un ànec i que no m'havien d'agafar afecte perquè tan aviat com em fes gran em farien amb taronja.

A l'escola les coses m'anaven una mica millor. Als pocs dies d'entrar ja van veure que tenia unes habilitats especials i em van separar de la resta d'alumnes. Em van deixar en una sala plena de peces per troquelar i em van dir que allà hi enviaven "els nens superdotats amb necessitats especials i als que no els cal estudiar". Un dia el director em va cridar al seu despatx. Només entrar em va dir que ja podia tornar a sortir afirmant que "ets tan lleig que prefereixo fer tocaments a la meva mare acabada de llevar abans que a tu".

Els pares em van apuntar a tantes activitats com van poder. Afirmaven que d'aquesta manera "no molesta a casa". Mai em recollien al acabar-les. Sempre feien veure que se n'oblidaven. Quan els serveis socials els cridaven per demanar explicacions sempre hi anaven beguts desitjant que els hi retiressin la meva custòdia. Mai ho van aconseguir. L'ajuntament sempre al·legava que a la brigada municipal ja no hi cabia cap més retardat.

D'aquesta manera vaig anar creixent fins a fer-me un adolescent. Aquesta època va ser millor però això ja ho veureu en el proper capítol.

Obama i la censura

Com alguns de vosaltres ja sabreu, el discurs d'investidura de l'Inaguration Day se'm va encarregar a mi. Jo vaig acceptar encantat tot i saber que alguns passatges del discurs podrien ser censurats. En el contracte deia que "no publicarà baix cap concepte el material censurat". Sé del risc que corro publicant-ho, tot i que més arriscat va ser quan vaig inaugurar una joieria Tous a Can Tunis. En fi, tot aixó que segueix a continuació es va suprimir en el discurs que un servidor va escriure:

"Puc afirmar sense perjudicis, que ara per ara sóc el president dels USA que la té més grossa"

"Ja n'hi ha prou de si sóc negre. Robert Mugabe també ho és i no se'n diu res"

"Lewinski? Jo no me la fotria"

"Lincoln està sobrevalorat"

"Tancarem les fronteres als gitanos"

"Roosvelt? Mis cojones! No oblideu que es deia Delano"

"Si per mi fos, alguns negres seguirien sent esclaus"

"Chupa y mama que se derrama"

2on. aniversari

Aquest blog fa quatre dies va cel·lebrar el seu segon aniversari de vida. Els mitjans de comunicació no han passat per alt aquesta efemèride:

"Jo he sortit a Vicky Cristina Barcelona en canvi l'Albert no"
Jordi Basté, El Món a RAC1, RAC1

"Un blog que està bastant bé per estar fet per un retardat"
The Times

"La integració social està donant els seus fruits"
La Vanguardia

"La cara de Albert, culo o codo?"
Pablo Motos, El Hormiguero, Cuatro

"Albert nos lo enseña todo"
Interviu

"¿Es RacoDC para Israel, la Georgia de los Balcanes?"
Vanguardia Dossier

A tots ells, moltes gràcies. En vida seva.

Expressions que estic fart d'escoltar quan vaig al Círculo Ecuestre

Cada cop que vaig al Círculo Ecuestre haig d'escoltar les mateixes bajanades:

• El lavabo torna a fer pudor de pixum
• És avui la reunió de Tupperware?
• M'agradaria olorar les calcetes d'aquella menor
• M'acabo de fer soci del Bada-Bing
• Trobo a faltar el clip de Windows
• Alguna puta a la sala?
• Em pixo a la cara de Vicente Ferrer
• S'ha acabat el puto calimotxo
  

Últimament hi accepten a qualsevol.

Facebook meets Islam

Mare Teresa de Calcuta

Si llegeixes l'entrada de la Mare Teresa de Calcuta a la Wikipedia no trobaràs cap referència al seu passat com a futbolista professional. Pocs sabem que, durant uns deu anys, va estar jugant en diferents equips europeus arribant a la màxima categoria i jugant, fins i tot, un partit a la copa de la UEFA. Va ser l'any 1934, quan tot just complia vint-i-quatre anys i ho va fer jugant a les files del Rennes francès.

De ben jove ja va començar a destacar amb una pilota als peus. Arud Vishva, representant Macedoni de futbolistes, es va interessar molt en ella al veure-la en un partit a l'internat de Üsküp (Macedonia). Als 15 anys va fitxar per el Trieste, un modest de la Serie B italiana. A partir d'aquí el seu ascens va ser lent però constant. Compaginant la seva carrera futbolística amb la religiosa va passar de la Serie B italiana a la primera divisió belga a les files del Charleroi. Aquí va reconvertir-se com a lateral dreta després de jugar tota la vida com a interior. Els periodistes belgues la van destacar com "una lateral ràpida i extramadament agressiva", tot i que també en destacaven "l'evident manca de tècnica". Després de quatre lligues, catorze expulsions i tres gols, va ser traspassada al Rennes amb sort desigual.

Al Rennes va seguir actuant com a lateral i va començar com a titular indiscutible. Les lesions i la falta de disciplina la van condemnar a la banqueta i la Mare Teresa no ho va poder suportar durant gaire temps. Malgrat tot, va arribar a jugar a 8ens de la Copa de la UEFA marcant el gol que donava el pas de l'equip a 4rts. Aquell va ser l'últim partit sencer que va jugar de forma professional. Un trencament muscular al realitzar una duríssima entrada a un rival la va enviar durant 3 mesos a les grades. Dies abans de la seva reaparició va declarar que se sentia "cansada i mancada d'il·lusió per a continuar". Es va retirar als vint-i-cinc anys, va viatjar a Calcuta i va començar la trajectòria religiosa que tots ja coneixeu.

Quin és el lavabo d'homes?

I amb aquesta foto-denúncia m'agradaria demanar que, d'una vegada per totes, les indicacions del sexe en els lavabos siguin clares i diàfanes.

Coses que no pots dir mai a un menor de 12 anys

-Ets adoptat.
-No ets adoptat.
-Si m'ensenyes la tita et deixo connectar a Internet.
-Ets negre però no ets adoptat.
-A mi ningú m'ha regalat mai res.
-Els teus pares no t'estimen.
-Envia PITINGO al 7343.
-Agafa aquest joc de ganivets i no molestis més.
-Tens compte al Facebook?
-Jo a la teva edat ja treballava.
-No seràs mai ningú.
-Ets escòria.

Entrevista exclusiva a la Caputxeta

14 anys més tard, la Caputxeta ja és tota una noia. Lluny queda ja aquella terrible història amb el llop, la iaia i els caçadors. La Sarai Martín (autèntic nom de la Caputxeta) encara ho recorda amb un regust amarg tot i el feliç desenllaç. L'àvia va morir al cap de pocs dies de l'incident. Forcejant amb el llop va caure al terra i se li va trencar la cadera. Aquest fet, la seva avançada edat i el fet de no rebre ni un cèntim de la "Llei de dependència" va propiciar un trist final a una història que mai ha estat explicada fins al final.

La Sarai, en exclusiva per a RacoDC, ens ha citat al bar de la facultat de Magisteri. Vesteix uns texans blaus, unes Converse altes i una dessuadora vermella amb caputxa que no porta posada per no despertar interès.

Albert: Bon dia Sarai, o prefereixes que et digui Caputxeta?
Sarai: No, per favor, diga'm Sarai.
A: 14 anys més tard et decideixes a parlar. Perquè?
S: Ja em sento preparada per parlar d'aquella història. Se n'ha parlat molt i s'han dit moltes tonteries. La gent s'inventa coses i el boca-orella magnífica les coses, sobretot les dolentes.
A: Què hi ha de mentida en el que explica la gent?
S: Moltes coses. Per exemple, lo dels pastissos. Jo no li duia pastissos a l'àvia, li duia el Tupperware del caldo buit. La mare me'l va donar perquè l'àvia el pogués tornar a omplir. Feia un caldo molt bo, sap?
A: Ho entenc. I quina mentida s'ha dit més?
S: Els caçadors no eren caçadors. Eren uns argentins que feien el Camí de Santiago i s'havien perdut. Uns pesats, escolti'm. Quan van acabar de cosir la panxa del llop es van quedar a fer-la petar. Al començament nosaltres molt agraïdes, però al final... Quina ratllada ens van fotre! L'àvia es va quedar adormida.
A: En cap moment va sospitar de que la iaia no era ben bé la iaia?
S: Físicament no. Ara, cada cop que parlava l'alè li fotia una pudor de mil dimonis. Ja se sap que la gent gran acostuma a fer mala olor però allò era massa. No sé, jo era petita i pensava que potser la iaia havia menjat Salmorejo.
A: Quin va ser el pitjor moment?
S: A dins l'estomac amb la iaia, la de veritat vull dir. Era molt estret i feia pudor. A sobre la iaia no parava de dir-me que estava molt prima i que havia de menjar més.
A: Deuria ser terrible, me'n faig càrrec. El pitjor de tot plegat és la mort precipitada de la iaia uns dies després?
S: Sens dubte. Aquesta part no s'explica mai i em fot ràbia. Tothom ho ha de saber, la iaia va morir per culpa del collons de llop, li va trencar la cadera i no es va poder recuperar! A sobre la llei de la dependència no va donar ni un duro a la família.
A: Com està la seva mare?
S: Tot sovint encara m'ho retreu. Sempre em diu "Mira que et vaig avisar que no et distraguessis, que el bosc estava ple de gitanos!". Per cert, una altre mentida. A casa de l'àvia hi havia un llop però al bosc només hi havien que gitanos. Sí que vaig parar a parlar amb algú però no era un llop, era un patriarca. Jo ja sabia que els llops no parlaven, tampoc era tan tonta.
A: I diga'm Sarai, que en vas aprendre de tota aquesta història?
S: Que hi ha molta gent envejosa. Moltes guarres que volen ser com jo.
A: Perdona? A qui et refereixes?
S: A la Mari Àngels Feliu o sobretot a la Kampusch. Es pensen que en faran un conte d'elles i ho tenen clar. Són unes putes.
A: T'agrada ser protagonista?
S: En absolut. Jo només vull que la gent conegui l'autèntica història.
A: I ja per acabar, sortiràs a l'Interviu ensenyant els pits, si t'ho proposen?
S: Probablement.

Quatre dies i Nadal

Sí amics, el Nadal ja s'acosta. En quatre dies ens trobarem immersos en plena voràgine consumista. O no. La crisi fa estralls i aquest Nadal ja no serà com els d'abans.

Ens espera un Nadal atroç. Els Tió no cagarà més que diarrea i el Pare Noel estarà famèlic. Seguiran penjats en els balcons però enguany ho faran amb l'escala lligada al coll. El sol fet de pensar en els sacs buits de joguines i els nens plorant ja els cou a l'ànima i el suïcidi serà la seva única sortida. Els Reis no seran excepció. Amb els preus de la gasolina els surt més a compte subcontractar immigrants subsaharians que ja resideixen aquí.

Potser aquest any us voldreu agafar més que mai a la loteria, oi? Doncs jo us dic que no, no confieu en el "Gordo de Navidad". Aquest any els dècims valdran el mateix però els premis variaran ja que l'Estat s'ho haurà gastat tot salvant el Banco Popular i la CAM i els premis seran de 100€ el Gordo i la resta a cèntim per pesseta. Les típiques participacions de les entitats, penyes o bars, també patiran canvis. Enlloc de jugar 4€ i donar-ne 1€, en jugarem 0.75€ i la resta se'ls quedarà la entitat per no caure en la fallida total. Xavier Gabriel acumularà a Sort tan estoc de dècims, que el més rendible serà vendre'ls a pes a un drapaire.

Aquells dinars de gambes, escamarlans, marisc i olives farcides ja han passat a la història. El caldo serà de pastilla i enlloc de galets hi haurem d'afegir pasta maravilla. La carn d'olla la farem amb restes de l'animal que no serveixen ni per fer mortadel·la, el torrons d'Antiu Xixona donaran pas als de xocolata amb Krispies i les neules de Santa Coloma de Farners als Surtidos Cuétara, que també fan el fet.

I els anuncis de cava? S'ha acabat el glamour de Freixenet. Ni directors de Hollywood ni actors cotitzats. A molt estirar, el director serà català i l'actor convidat serà el que fa de Llucifer als Pastorets del meu poble. Codorniu ja no farà anunci, només falques a la radio.

S'acosta un Nadal apocalíptic i jo ja us he avisat. No em vingueu fent els ploramiques, ara ja no teniu excusa. Si arribem a Reis i no ha petat tot ja ens podrem donar per satisfets.

Bon Nadal.

Apunt de llençar-se daltabaix

Meme poca-solta

No em cansaré de repetir que no m'agrada aquesta mena d'invent anomentat meme. Aquest cop però, no puc refusar l'oferta. Tot i ser una proposta de lo més poca-solta i insensata, la seguiré per quatre motius: me la proposa un il·lustre blogger (Pajas mentales), és de risa, sortegen un iPhone i que estar "nominat" m'ha proporcionat un récord de visites que mai podré superar. De les 40-50 visities diaries de mitjana, la nominació m'he n'ha dut 200 en un sol dia. Només per això ja cal seguir.

En què consisteix? En proposar samarretes d'aquelles que tenen missatge i que quasi bé sempre foten ràbia quan algú les porta.

Per seguir la meva costum no penso nominar ningú. Qui vulgui ja sap com fer-ho.

Doctor II: animalari

-Doctor, si no estimo els animals, sóc mala persona?
-Mmmmmmhhhhhh...
-Doctor!!! S'està tocant el penis?!?!?
-Sí, disculpa'm Amy. Què em preguntaves?
-Preguntava si el fet de no estimar els animals em fa ser mala persona?
-Depèn... Ets socialista?
-Sí
-Doncs sí, ets mala persona

Doctor I: la velocitat

-Doctor, és possible que al túnel del Bruc hagi experimentat un punt de discordança en el continu espai-temps?
-Amy, anaves fumada?
-Sí, però no desviï el tema. És possible o no?
-Deixa'm respondre't amb una pregunta. Què corre més, el so o un R5 Copa Turbo?
-Jo diria que... agghhh! Amb vostè no es pot parlar, vagi-se'n a la merda.

No hi ha medicament petit

No us ho creureu. N'estic segur, cada cop que ho explico a algú, em tracta de sonat i em fot al calaix de nou. Sí com a mínim fos en una farmaciola com Déu mana! Jo sóc un trist derivat de paracetamol, una d'aquelles vulgars píndoles que serveix per a tot. Estats febrils, dolors moderats, no consumir si s'han de fer feines perilloses. Tot això i el què ja sabeu.

Tot va començar just sortir dels laboratoris. Qui diu laboratori diu cadena de muntatge ja que allà sortíem a grapats. Arribant a la farmàcia ja vaig veure que no era benvingut. El Gelocatil anava de sobrat, tota la vida sent el líder dels medicaments que van bé per a tot. Un envàs poc elaborat, un prospecte rònec, un sabor fregant l'amarg. Jo no era gaire millor, tampoc ens enganyarem. El gust similar, l'envàs amb una mica més de color i el prospecte igual d'espès. Jo, però, era efervescent i el Gelocatil mai ho va poder assimilar. Estic segur que era per això que no li queia bé i sempre es posava amb mi.

A les nits que no tocava guàrdia era quan ho passava pitjor. Quan els farmacèutics marxaven cap a casa era quan començava el sarau. El Gelocatil sempre la liava i grossa. Em vexava davant dels altres, em robava els prospectes, m'arrancava el troquel·lat amb el codi de barres, em tirava aigua per sobre a veure si entrava en efervescència. Això i mil malifetes més. Sort en tenia del Dermovagisil, era la única que em defensava. Bé, l'Hemoal també però anava molt a la seva i a més, era el marginat del grup, no m'interessava que m'hi relacionessin.

La meva venjança va ser inesperada i no per poca confiança en mi mateix sinó per poca confiança en el Fidel, el farmacèutic. Un dia una senyora va entrar demanant un analgèsic. Tenia mal de cap, mal de queixal, mal d'esquena. Una mica de tot. Comèdia, pensava jo. En sentir el què volia la senyora, el Gelocatil ja treia el cap del calaix, tot xulesc. El farmaceutic, davant la sorpresa de tothom va pronunciar les paraules més boniques que he escoltat mai:

-Si vol tenim Gelocatils, però jo li recomano un nou analgèsic que va molt bé.

Aquesta era la meva. Al veure que venia cap a mi vaig mirar de reüll el gelocatas. Estava trist, es sentia humiliat davant dels altres. A l'agafar-me vaig mirar al meu derrotat oponent i li vaig endinyar:

-I ara què, fill de puta?

De lluny vaig sentir com el Dermovagisil, tancat en un calaix que hi posava: "Coses per el cony", em deia:

-Que tinguem sort!

Nadal elemental IV

Coses que no pots posar a la bossa de cotilló del sopar de cap d'any

-Un cuchillo jamonero: Posar les mans a la bossa i clavar-te'l esguerra qualsevol sopar.

-Uns lligaments creuats: Passats dos minuts ja cansen i no fan gràcia.

-Criptonita: Em trauria poders, que bona falta em fan!

-Pasta per juntes de Pladur: Tot i semblar crema de llet espessa, no té gaire bon gust i et fa una bona pilota a l'estómac.

-La taca de Gorbachov: Tothom se la voldria posar al cap i cridar: Perestroika!

-Glòria Rognoni: No cal. No aportaria res al sopar.

-Un paspartú: En un cap d'any no té cap mena d'utilitat, no?

-Ramoncín: Et pararia la música i et demanaria tiquets de tots els cd's i cançons que sonin.

Alegria!

Nadal elemental III

Coses que no pots utilitzar per fer cagar el tió

-Un braç de gitano. El de rebosteria és poc consistent, el d'un gitano literalment parlant comportaria la mort de tota la teva família.

-Un gat aixafat. Estucar tota la paret, la iaia i els nebots amb vísceres, ronyons i sang no fa Nadal.

-Un plotter. Pesa massa, els nens no podrien amb ell.

-El diari de la Isona de Ventdelpla. Amb els incunables no s'hi juga.

-Una estanteria Lack d'Ikea. El tió és pixaria de riure.

-Un fluorescent. Una nena amb vidres clavats a les mans és una tragèdia per Nadal.

-Un mostra de femta. Sobren les paraules.

-Maria Patiño. Es menjaria el tió, els nens i els regals.

Patiño empalada. El muntatge era molt més senzill.

Nadal elemental II

Coses que no es poden dir als reis durant la cavalcada

-Negres, torneu al vostre país!

-Rei blanc, segons les enquestes ets el menys ben valorat!

-La Maddeleine on és, al llibre blanc o al negre?

-Patges, porteu més bijuteria a sobre que en un tot a 100!

-Al fill de puta del meu cunyat porteu-li carbó!

-L'econometria, per mitjà de l'anàlisi de regressió multi variada estima la magnitud i la significança de la relació de les dades amb el model econòmic!

-Rei negre, és veritat que la tens tan grossa?

Voti voti voti, fill de puta qui no voti

Nadal elemental I (Guía bàsica per tenir un Nadal com cal)

Coses que no es poden posar al caldo de Nadal perquè hi donin gust

-Un llibre de Lucía Etxebarria: Treu excessiu protagonisme a tots els altres gustos.

-Curry Valenzuela: Deixa un gust agre agre agre. Gens recomanable.

Caldo al curry

-Casu marzu: Fa molt fàstic, senzillament.

-Un homeless: Es menja la pilota i els galets.

-Rottrings: Donen massa color al caldo.

-Un mamògraf: Massa voluminós per l'imperceptible gust que pot donar.

-Monedes d'un, dos o cinc cèntims d'euro: Deixen un regust a la boca que torna tota la tarda.

-El senyor Davies: Al caldo tampoc hi tindria cap mena de gràcia.

Deixeu que els nens vinguin a mi

El que més em fot no és que es torni a l'antic sistema d'avaluació en l'ensenyament, no. El que més em fot és que hagin passat olímpicament de la meva proposta d'avaluació que, sincerament, crec que ajudaria molt en el mermat sistema d'ensenyament actual:

• No aprèn ni a hòsties. En un futur, valorin la possibilitat que els brinden clíniques com la del doctor Morín. Avorti, per favor.
• És més tonto que una massa d'estellar. No confiem gens en que progressi ni una engruna. Faci'l treballar, encara que no sigui legal.
• Necessita millorar, i molt. El nen és tontet però unes bones clatellades l'ajudaran. Ja ho crec que l'ajudaran.
• Ho han de reconèixer, el seu fill és bastant imbècil, però és treballador. No serà un geni, però de feina no ni faltarà.
• No és tonto. Que ja és molt en els temps que corren.
• Progressa adequadament, vigili que no es drogui, que no fumi i ja pot estar satisfet.
  
• És llesta, treballadora i com a valor afegit, està bona. Tingui més filles.

Y nusotrus, ande estamos?