Entrevista exclusiva a la Caputxeta
14 anys més tard, la Caputxeta ja és tota una noia. Lluny queda ja aquella terrible història amb el llop, la iaia i els caçadors. La Sarai Martín (autèntic nom de la Caputxeta) encara ho recorda amb un regust amarg tot i el feliç desenllaç. L'àvia va morir al cap de pocs dies de l'incident. Forcejant amb el llop va caure al terra i se li va trencar la cadera. Aquest fet, la seva avançada edat i el fet de no rebre ni un cèntim de la "Llei de dependència" va propiciar un trist final a una història que mai ha estat explicada fins al final.
La Sarai, en exclusiva per a RacoDC, ens ha citat al bar de la facultat de Magisteri. Vesteix uns texans blaus, unes Converse altes i una dessuadora vermella amb caputxa que no porta posada per no despertar interès.
Albert: Bon dia Sarai, o prefereixes que et digui Caputxeta?
Sarai: No, per favor, diga'm Sarai.
A: 14 anys més tard et decideixes a parlar. Perquè?
S: Ja em sento preparada per parlar d'aquella història. Se n'ha parlat molt i s'han dit moltes tonteries. La gent s'inventa coses i el boca-orella magnífica les coses, sobretot les dolentes.
A: Què hi ha de mentida en el que explica la gent?
S: Moltes coses. Per exemple, lo dels pastissos. Jo no li duia pastissos a l'àvia, li duia el Tupperware del caldo buit. La mare me'l va donar perquè l'àvia el pogués tornar a omplir. Feia un caldo molt bo, sap?
A: Ho entenc. I quina mentida s'ha dit més?
S: Els caçadors no eren caçadors. Eren uns argentins que feien el Camí de Santiago i s'havien perdut. Uns pesats, escolti'm. Quan van acabar de cosir la panxa del llop es van quedar a fer-la petar. Al començament nosaltres molt agraïdes, però al final... Quina ratllada ens van fotre! L'àvia es va quedar adormida.
A: En cap moment va sospitar de que la iaia no era ben bé la iaia?
S: Físicament no. Ara, cada cop que parlava l'alè li fotia una pudor de mil dimonis. Ja se sap que la gent gran acostuma a fer mala olor però allò era massa. No sé, jo era petita i pensava que potser la iaia havia menjat Salmorejo.
A: Quin va ser el pitjor moment?
S: A dins l'estomac amb la iaia, la de veritat vull dir. Era molt estret i feia pudor. A sobre la iaia no parava de dir-me que estava molt prima i que havia de menjar més.
A: Deuria ser terrible, me'n faig càrrec. El pitjor de tot plegat és la mort precipitada de la iaia uns dies després?
S: Sens dubte. Aquesta part no s'explica mai i em fot ràbia. Tothom ho ha de saber, la iaia va morir per culpa del collons de llop, li va trencar la cadera i no es va poder recuperar! A sobre la llei de la dependència no va donar ni un duro a la família.
A: Com està la seva mare?
S: Tot sovint encara m'ho retreu. Sempre em diu "Mira que et vaig avisar que no et distraguessis, que el bosc estava ple de gitanos!". Per cert, una altre mentida. A casa de l'àvia hi havia un llop però al bosc només hi havien que gitanos. Sí que vaig parar a parlar amb algú però no era un llop, era un patriarca. Jo ja sabia que els llops no parlaven, tampoc era tan tonta.
A: I diga'm Sarai, que en vas aprendre de tota aquesta història?
S: Que hi ha molta gent envejosa. Moltes guarres que volen ser com jo.
A: Perdona? A qui et refereixes?
S: A la Mari Àngels Feliu o sobretot a la Kampusch. Es pensen que en faran un conte d'elles i ho tenen clar. Són unes putes.
A: T'agrada ser protagonista?
S: En absolut. Jo només vull que la gent conegui l'autèntica història.
A: I ja per acabar, sortiràs a l'Interviu ensenyant els pits, si t'ho proposen?
S: Probablement.
La Sarai, en exclusiva per a RacoDC, ens ha citat al bar de la facultat de Magisteri. Vesteix uns texans blaus, unes Converse altes i una dessuadora vermella amb caputxa que no porta posada per no despertar interès.
Albert: Bon dia Sarai, o prefereixes que et digui Caputxeta?
Sarai: No, per favor, diga'm Sarai.
A: 14 anys més tard et decideixes a parlar. Perquè?
S: Ja em sento preparada per parlar d'aquella història. Se n'ha parlat molt i s'han dit moltes tonteries. La gent s'inventa coses i el boca-orella magnífica les coses, sobretot les dolentes.
A: Què hi ha de mentida en el que explica la gent?
S: Moltes coses. Per exemple, lo dels pastissos. Jo no li duia pastissos a l'àvia, li duia el Tupperware del caldo buit. La mare me'l va donar perquè l'àvia el pogués tornar a omplir. Feia un caldo molt bo, sap?
A: Ho entenc. I quina mentida s'ha dit més?
S: Els caçadors no eren caçadors. Eren uns argentins que feien el Camí de Santiago i s'havien perdut. Uns pesats, escolti'm. Quan van acabar de cosir la panxa del llop es van quedar a fer-la petar. Al començament nosaltres molt agraïdes, però al final... Quina ratllada ens van fotre! L'àvia es va quedar adormida.
A: En cap moment va sospitar de que la iaia no era ben bé la iaia?
S: Físicament no. Ara, cada cop que parlava l'alè li fotia una pudor de mil dimonis. Ja se sap que la gent gran acostuma a fer mala olor però allò era massa. No sé, jo era petita i pensava que potser la iaia havia menjat Salmorejo.
A: Quin va ser el pitjor moment?
S: A dins l'estomac amb la iaia, la de veritat vull dir. Era molt estret i feia pudor. A sobre la iaia no parava de dir-me que estava molt prima i que havia de menjar més.
A: Deuria ser terrible, me'n faig càrrec. El pitjor de tot plegat és la mort precipitada de la iaia uns dies després?
S: Sens dubte. Aquesta part no s'explica mai i em fot ràbia. Tothom ho ha de saber, la iaia va morir per culpa del collons de llop, li va trencar la cadera i no es va poder recuperar! A sobre la llei de la dependència no va donar ni un duro a la família.
A: Com està la seva mare?
S: Tot sovint encara m'ho retreu. Sempre em diu "Mira que et vaig avisar que no et distraguessis, que el bosc estava ple de gitanos!". Per cert, una altre mentida. A casa de l'àvia hi havia un llop però al bosc només hi havien que gitanos. Sí que vaig parar a parlar amb algú però no era un llop, era un patriarca. Jo ja sabia que els llops no parlaven, tampoc era tan tonta.
A: I diga'm Sarai, que en vas aprendre de tota aquesta història?
S: Que hi ha molta gent envejosa. Moltes guarres que volen ser com jo.
A: Perdona? A qui et refereixes?
S: A la Mari Àngels Feliu o sobretot a la Kampusch. Es pensen que en faran un conte d'elles i ho tenen clar. Són unes putes.
A: T'agrada ser protagonista?
S: En absolut. Jo només vull que la gent conegui l'autèntica història.
A: I ja per acabar, sortiràs a l'Interviu ensenyant els pits, si t'ho proposen?
S: Probablement.
Entrades
3 comentaris:
Esgarrifós document, Sr. Albert, el felicito per dur a terme aquesta entrevista, que se sàpiga la veritat malgrat les amenaces que probablement ha rebut. Hi ha un punt, però, que em fa dubtar de la veracitat del document. Diu que no ha rebut els euros corresponents per la Llei de Dependència...i això, sí què és dubtós.
I tant, molt bona entrevista! Després de tantes versions, per fi la veritat surt a la llum. Ja podré dormir!
Es nota que tot això només respon al llançament de l'autobiografia de tints eròtico-marranus 'Diari d'una caputxeta ninfòmana'. Sigui com sigui, felicitats pel seu Victoramelisme.
Publica un comentari a l'entrada