Guardiola president
Ara fa un any i uns quatre mesos, el Barça Atlètic de Josep Guardiola visitava Les Comes i guanyava a un Igualada CF en hores baixes. Aquell Barça Atlètic, que també comptava amb Sergio Busquets i Pedro entre d'altres, va passar per sobre de l'Igualada CF, un humil de tercera divisió. Un servidor va tenir l'honor de veure el partit en directe (i també l'anada al Mini). En aquell moment tots sabíem que el Guardiola era bo. Bona persona, bon professional i que apuntava a bon entrenador. El que ningú era capaç de veure és que ho era tant (de bo).No us seria sincer si us digués que la meva aposta a la banqueta era en Pep. No ho era, jo era de Mourinho, un portuguès (hijoputaes) malcarat que, l'únic que n'esperava d'ell era mà dura. Me n'alegro molt d'haver-me equivocat. Molt.
El Pep va entrar prometent treball (bé), es va rodejar de cracs i de molta gent de la casa (molt bé). Aquí ja vaig trempar. Un català, que parla català, que coneix la casa, que és llest, que confia en la pedrera i que en sap un ou de futbol. Què més podíem demanar? Títols? Doncs ja els tens. Tots tres i amb la gorra. Fent un futbol preciós, atacant sempre i remenant la pilota. Tal i com jugaria jo si fos ràpid, tingués més tècnica i pesés quinze quilos menys. És el futbol que ens agrada i que el Pep ha sabut transmetre a un equip que estava acomodat i que semblava acabat. Ell els va fotre a to i ell té gran part del mèrit de tot el què estem vivint.
I a sobre és guapo. Collons.
Per acabar m'agradaria parlar d'un brasiler que no sembla brasiler, que parla català i que és un professional com cap. Un lateral esquerre excel·lent que ahir va plorar com mai i que em fa posar la pell de gallina cada cop que veig la imatge. Silvinho, queda't, ets el millor.
Entrades
