20.3.07

La planxa o la vida

Avui m'agradaria seure al sofà a mirar la tele, acabar aquell llibre que tinc a mitges, navegar una bona estona per internet, contestar aquells mails morts de fàstic, fer comentaris als vostres blogs, escriure un bon post en aquest blog, menjar-me un coulant, jugar al Pro Evolution Soccer, anar a comprar un bon llibre, etc., etc.... Però no, no puc. La senyora m'ha dit que haig de planxar, i jo, com a bon calçasses que sóc, doncs ho faré.

Aquí la mostra d'una bona part de la feina que tinc pendent:

Els texans són lo més fàcil de planxar

Per cert, ja podeu fer donacions a la causa "Cap Calçasses sense una Driron". Per fer-ho heu de fer un ingrés de 20€ mínim al següent compte corrent: 2007-2111-22-11111211 i dos numeros més.

9 comentaris:

Lo Gené ha dit...

La camisa a ratlles és horrorosa.

Puji ha dit...

A ca meu no es planxa per decret llei.

albert ha dit...

No és una camisa de ratlles, són uns llençols i són molt macus.

I si no planxen, com porten la roba? Arrugada? Hi ha gent per tot. :-P

Lo Gené ha dit...

És un llençol? desprès de mirar-ho bé, jo creia que era un mantell per a la taula del menjador.

Com es nota que es d'Igualada, no em vull imaginar com deuen ser els calçotets!

Pau ha dit...

Ja era hora que expliquessis com son les coses a casa teva. Xapeau per la sinceritat!!!CALSACES!!!

albert ha dit...

Si si, són uns llençols i molt macus. Són del Textura. Els calçotets doncs Punto Blanco i Jim Miss. 100% Igualada.

Pau, ja m'agradarà veure't a tu. Com es nota que encara vius amb el s pares...

El Gimene ha dit...

No sap com empatitzo amb la seva pena. És com si aquest article l'hagués escrit jo.

set sota zero ha dit...

Trobo que a casa seva van molt al dia. Fins que no tingui una acumulació de roba que pugui enquadrarse a la categoria de "muntanya de roba", no em farà pena. Sé del què parlo.

albert ha dit...

Amic gimene, tots estem igual. Si és que em vingut a patir...

Setsotazero, intentem portar-ho al dia. De fet, no fa ni un any que estic emancipat. Suposo que amb els anys cada cop et vas deixant més... Ja t'ho diré d'aqui uns anys.