No ets tu, sóc jo #1
Sé de sobres el neguit que us provoca no saber pràcticament res de mi. El vostre neguit és el meu neguit i com que sé que la Llei orgànica de protecció de dades serà implacable davant un mal ús d'aquestes dades, em disposo a explicar-vos-ho tot. La responsabilitat és gran tot i que més gran va ser quan em van contractar per passar les pàgines de la partitura de Pau Casals el dia de les Nacions Unides.
Capítol 1. La infantesa.
A finals del segle XIX la vida era molt complicada per una família amb pocs recursos i amb sis fills. Sospito que a casa mai em van estimar ja que l'endemà de néixer em van deixar tota una nit al carrer amb la sorprenent excusa de "que se n'havien oblidat". La desorbitada quantitat de globus vermells i uns cartrons que vaig poder arreplegar em van permetre sobreviure a la primera patacada que em donava la vida.
La mare mai em va donar el pit. Utilitzava la llet materna per fer-se tallats o per fer mató. A mi només em donava pa sec, aigua i barretes Special-K. El pare mai em va dirigir a paraula, el càncer de tràquea i el poc amor que sentia per mi li ho van impedir. Els meus germans tampoc m'estimaven, la mare els deia que era un ànec i que no m'havien d'agafar afecte perquè tan aviat com em fes gran em farien amb taronja.
A l'escola les coses m'anaven una mica millor. Als pocs dies d'entrar ja van veure que tenia unes habilitats especials i em van separar de la resta d'alumnes. Em van deixar en una sala plena de peces per troquelar i em van dir que allà hi enviaven "els nens superdotats amb necessitats especials i als que no els cal estudiar". Un dia el director em va cridar al seu despatx. Només entrar em va dir que ja podia tornar a sortir afirmant que "ets tan lleig que prefereixo fer tocaments a la meva mare acabada de llevar abans que a tu".
Els pares em van apuntar a tantes activitats com van poder. Afirmaven que d'aquesta manera "no molesta a casa". Mai em recollien al acabar-les. Sempre feien veure que se n'oblidaven. Quan els serveis socials els cridaven per demanar explicacions sempre hi anaven beguts desitjant que els hi retiressin la meva custòdia. Mai ho van aconseguir. L'ajuntament sempre al·legava que a la brigada municipal ja no hi cabia cap més retardat.
D'aquesta manera vaig anar creixent fins a fer-me un adolescent. Aquesta època va ser millor però això ja ho veureu en el proper capítol.
Capítol 1. La infantesa.
A finals del segle XIX la vida era molt complicada per una família amb pocs recursos i amb sis fills. Sospito que a casa mai em van estimar ja que l'endemà de néixer em van deixar tota una nit al carrer amb la sorprenent excusa de "que se n'havien oblidat". La desorbitada quantitat de globus vermells i uns cartrons que vaig poder arreplegar em van permetre sobreviure a la primera patacada que em donava la vida.
La mare mai em va donar el pit. Utilitzava la llet materna per fer-se tallats o per fer mató. A mi només em donava pa sec, aigua i barretes Special-K. El pare mai em va dirigir a paraula, el càncer de tràquea i el poc amor que sentia per mi li ho van impedir. Els meus germans tampoc m'estimaven, la mare els deia que era un ànec i que no m'havien d'agafar afecte perquè tan aviat com em fes gran em farien amb taronja.
A l'escola les coses m'anaven una mica millor. Als pocs dies d'entrar ja van veure que tenia unes habilitats especials i em van separar de la resta d'alumnes. Em van deixar en una sala plena de peces per troquelar i em van dir que allà hi enviaven "els nens superdotats amb necessitats especials i als que no els cal estudiar". Un dia el director em va cridar al seu despatx. Només entrar em va dir que ja podia tornar a sortir afirmant que "ets tan lleig que prefereixo fer tocaments a la meva mare acabada de llevar abans que a tu".
Els pares em van apuntar a tantes activitats com van poder. Afirmaven que d'aquesta manera "no molesta a casa". Mai em recollien al acabar-les. Sempre feien veure que se n'oblidaven. Quan els serveis socials els cridaven per demanar explicacions sempre hi anaven beguts desitjant que els hi retiressin la meva custòdia. Mai ho van aconseguir. L'ajuntament sempre al·legava que a la brigada municipal ja no hi cabia cap més retardat.
D'aquesta manera vaig anar creixent fins a fer-me un adolescent. Aquesta època va ser millor però això ja ho veureu en el proper capítol.
Entrades
3 comentaris:
Ai, ai! Sembla ben bé escrit per en Charles Dickens...
és vostè parent de Kevin Spencer?
Al veure el títol el primer que he pensat és que estava fent un homenatge a la cançó de missa que diu:
"Sóc jo, sóc jo, sóc jo senyor,
qui voldria amb vos parlar.
No és el pare, ni la mare, sinó jo senyor,
qui voldria amb vos parlar..."
Però veient que no és el cas, deixi'm que li comenti que com a mínim en la seva época no hi havia pàrkings on deixar els nens després de les activitats escolars. D'aquesta manera els pares poden portar els nens a les 8 del matí i no recollir-los fins les 8 del vespre, hora en que els posen a dormir. Veu, sempre n'hi ha un de pitjor.
De tota manera, ja tinc ganes de saber com va ser la seva adolescència. Suposo que els traumes infantils el convertiren en un emo no?
Publica un comentari a l'entrada