12.2.08

No hi ha medicament petit

No us ho creureu. N'estic segur, cada cop que ho explico a algú, em tracta de sonat i em fot al calaix de nou. Sí com a mínim fos en una farmaciola com Déu mana! Jo sóc un trist derivat de paracetamol, una d'aquelles vulgars píndoles que serveix per a tot. Estats febrils, dolors moderats, no consumir si s'han de fer feines perilloses. Tot això i el què ja sabeu.

Tot va començar just sortir dels laboratoris. Qui diu laboratori diu cadena de muntatge ja que allà sortíem a grapats. Arribant a la farmàcia ja vaig veure que no era benvingut. El Gelocatil anava de sobrat, tota la vida sent el líder dels medicaments que van bé per a tot. Un envàs poc elaborat, un prospecte rònec, un sabor fregant l'amarg. Jo no era gaire millor, tampoc ens enganyarem. El gust similar, l'envàs amb una mica més de color i el prospecte igual d'espès. Jo, però, era efervescent i el Gelocatil mai ho va poder assimilar. Estic segur que era per això que no li queia bé i sempre es posava amb mi.

A les nits que no tocava guàrdia era quan ho passava pitjor. Quan els farmacèutics marxaven cap a casa era quan començava el sarau. El Gelocatil sempre la liava i grossa. Em vexava davant dels altres, em robava els prospectes, m'arrancava el troquel·lat amb el codi de barres, em tirava aigua per sobre a veure si entrava en efervescència. Això i mil malifetes més. Sort en tenia del Dermovagisil, era la única que em defensava. Bé, l'Hemoal també però anava molt a la seva i a més, era el marginat del grup, no m'interessava que m'hi relacionessin.

La meva venjança va ser inesperada i no per poca confiança en mi mateix sinó per poca confiança en el Fidel, el farmacèutic. Un dia una senyora va entrar demanant un analgèsic. Tenia mal de cap, mal de queixal, mal d'esquena. Una mica de tot. Comèdia, pensava jo. En sentir el què volia la senyora, el Gelocatil ja treia el cap del calaix, tot xulesc. El farmaceutic, davant la sorpresa de tothom va pronunciar les paraules més boniques que he escoltat mai:

-Si vol tenim Gelocatils, però jo li recomano un nou analgèsic que va molt bé.

Aquesta era la meva. Al veure que venia cap a mi vaig mirar de reüll el gelocatas. Estava trist, es sentia humiliat davant dels altres. A l'agafar-me vaig mirar al meu derrotat oponent i li vaig endinyar:

-I ara què, fill de puta?

De lluny vaig sentir com el Dermovagisil, tancat en un calaix que hi posava: "Coses per el cony", em deia:

-Que tinguem sort!

4 comentaris:

sombretti ha dit...

I amb les juanola què tal s'hi porta?

Anònim ha dit...

Si el Gelocatil es posa tan nerviós, que es prengui un Tranquimazin. Hombre!!!

Adri ha dit...

Hola Albert!

T'he deixat un regalet al meu blog...

Ben mirat, això del regalet sona molt malament.

Salut!!

mafalda ha dit...

El Gelocatil i la seva típica prepotència! I què me'n dieu de la senyora aspirina i la seva invasió? Coi, que des que ella va arribar, els altres no hi tenim res a pelar!