La masia de 2007

No em sap greu gastar diners en un bon menjar. És més, m'encanta fer-ho si el què menjo em fa feliç. 33€ són quasi 6000 peles i són molts diners sí quan surts del restaurant penses que el que has menjat no t'ha aportar res de nou i que tu mateix ho podries haver fet a casa teva. Si pago més de 15€ vull que el que mengi sigui o diferent o més bo del que puc menjar a casa meva o a casa dels meus pares (el llistó està alt).

Ens prenen per idiotes. Sí, les masies són molt maques si estan ben arreglades. Això no justifica cobrar 8€ per uns canelons que no són massa millors que els de l'Àrea de Guissona. No justifica cobrar 10€ per 10 llesques de pa torrat amb all i tomàquet. No justifica cobrar 10€ per un entremès amb embotits tallats gruixuts, ensaladilla i bacallà esqueixat. Podria seguir amb d'altres plats però no em vull fer pesat. Resumint, no justifica pagar 33€ per un entremès, uns canelons, un sorbet i un cafè amb gel, no. Diguem no. I no és per ser entremès o canelons, és per ser un entremès vulgar o uns canelons vulgars.

Ens posen una casa antiga ben arreglada, unes estovalles nostrades, un menjar de segona i el que al Bar Pepe ens valdria 12€, aquí ens hi sumen 20€. Amics restauradors, sapigueu que per 30€ puc fer la compra de tota la setmana i encara me'n sobra. Si voleu cobrar-me aquests preus, oferiu-me alguna cosa més que menjar casolà, que de tan casolà que és jo el podria fer a casa meva igual o millor. Gràcies.

"Canelons de la iaia? I si la iaia és fastigosa?"

Retrats: El teléfono de la Esperanza

Retrats: Poliesportiu

Retrats: Saddam Hussein

Dissabte 21. Convidats.

Dissabte 21, 10.45h. Sincerament, no conec gaire Els Convidats. Només he escoltat dues (molt bones) cançons al blog del senyor Q.

L'Aïda, al lavabo, escolta una conversa entre dues senyores : "És un grup per dones". Uns minuts més tard, a la cua per entrar, ho torno a escoltar jo mateix: "És un grup per dones".

El Teatre de l'Aurora és un local familiar, està força ple i hi ha ganes de bona música. El Senyor Q. vesteix una samarreta modernilla i fa d'home orquestra. Canta i toca 4 instruments diferents.

Sonen una barreja de versions i cançons pròpies del grup. Unes de més tranquil·les i d'altres amb força ritme. M'agrada, m'ho estic passant bé. Els gags són constants entre cançó i cançó. En Jordi i en Xevi estan de conya, un és baix i l'altre és calb i s'ho passen per la cara. L'Àfrica en sap molt i té molt bona veu, ens agrada.

El millor dels somnis(escoltar) fa trempar al públic, és una molt bona cançó, té ritme i és molt engaxadíssa. Es nota que disfruten tocant-la. París no s'acaba mai del senyor Q. és molt gran. Bones versions de Suzanne Vega, Tracy Chapman, Bee Gees, etc... No volem que s'acabi. El bis no tarda gens en tornar. El concert s'ha acabat.

En han agradat els Convidats. Les senyores d'abans deuen estar encegades amb l'innegable atractiu físic del Senyor Q. ja que els Convidats no és un grup per dones. És un grup per amants de la música i per els seguidors d'un estil musical difícil de trobar en català. Hem disfrutat molt i hem descobert un bon grup.

Comprem Radio-logia i esperem el moment en que el Senyor Q. surti del seu camerino ple de roses i clavells. Com els grans. Quan surt l'abordo i em dono a conèixer. Com deia en Doc el moment és complicat ja que no hi ha router ni servidor de Blogspot per el mig. Cara a cara. Un servidor, que és molt valent amb un teclat al davant, és força tímid. Per què negar-ho. El felicito, parlem breument i ens convidem a seguir-nos llegint. M'han quedat coses pendents per dir però m'ha alegrat MOLT poder-lo conèixer personalment i espero tenir una altra ocasió per a poder-ho tornar a fer en un futur.

Parafrasejant en Doc: Senyor Q., és vosté molt bo.

40 són pocs

Trobo que 40 preservatius en una festa de futbolistes i ballarines brasileres són pocs.

Tots hem estat algun cop en alguna festa. Sense anar més lluny, els meus amigotes van muntar una barraca i van repartir un preservatiu per consumició. Desconec els números però estic segur que passaven, i amb escreix, els 40. La gran diferencia rau en el seu posterior ús. Així, fent quatre números, en la festa de Robinho i partint de la base que estava formada per futbolistes brasilers, la cosa devia queda de la següent manera:

-1 per obrir oblidat en algun racó de la sala de festes
-2 oberts per fer unes rises
-37 plens, amb un nus i en unes escombraries

Per a la resta de mortals, en una festa amb la mateixa quantitat de gent i de preservatius, la cosa quedaria de la següent manera:

-1 ple, amb un nus i en unes escombraries
-12 d'oberts per fer unes rises
-27 per obrir i en diferents carteres per a una més que improvable futura utilització

Com podeu veure, la proporció seria, aproximadament, de 37 a 1. Això però no ens ha de preocupar. Són joves, són futbolistes i sobretot, és Brasil.

Com a conclusió final, només resta dir: Futbolistes en general i brasilers en particular, fills de puta.

Dwight K. Schrute

Estreno avatar. Quan vaig estrenar blog, vaig decidir, amb gran fortuna, utilitzar el nom d'albert com a nickname de Blogger. Quina gran pensada la meva. No hi haurà cap més Albert en tot el món. Mai em confondran amb ningú amb un nick tan ocurrent i incomparable. I una merda! Ja he vist varis comentaris en altres blogs que firmen com a albert.

Tenia dues opcions. Canviar el nick -mala peça al teler. Configurar-me un avatar -millor. Jo, impulsiu de mena, vaig tirar pel dret. Avatar. Que poso? No tinc ídols, no tinc personatges a qui adori... Mmmmm... Sí, perdó, en tinc un i des de fa molt poc. Dwight K. Schrute de The Office. Un comercial que no em vull aventurar a descriure. Només us convido a mirar la sèrie i jutjar vosaltres mateixos.

No m'identifico gens amb ell, però com diu el bo d'en Narval: és entranyable. L'adoro, l'estimo i me n'aniria al llit amb ell. L'oficina de Scranton de Dunder Mifflin no seria el mateix sense Dwight K. Schrute.

Puta

Necessitava un monitor nou. Era patètic que un informàtic tingués un tub catòdic de 15". Lamentable. Faria plorar a Chuck Norris. Jo sentia la necessitat de posseir un LCD. De 17" com a mínim i amb altaveus incorporats. Menys trastos, menys pols. Vagància. Pràctic. Digueu-ne com vulgueu. 19" estarien bé. Podria veure pel·lícules i series amb unes condicions acceptables. Sense molestar a la senyora. Que gaudeixi de la televisió i el sofà. No cal que s'hagi d'empassar tot el que a mi em ve de gust. Sóc un friki. Tu, probablement més.

No regalen LCD's amb les magdalenes. Els punts de la Caixa no arriben, els corticoles tampoc. M'hauria de desplaçar a les botigues o visitar internet. Fes ciutat, Albert. Compra al comerç local. En vaig veure una que em feia el pes. S'ajustava al pressupost. Bé. Comparo. Internet m'oferia preus similars. Fes ciutat. Decideixo fer una segona volta. Tres o quatre botigues m'oferien preus més elevats o els monitors no em feien el pes. Últim intent. Visitaré la lamentable cadena Beep. El Dia de la informàtica. El Dacia de la informàtica. El Canal 25TV de la informàtica.

Entro. La dependenta és gorda i té bigoti. Bé. Passa el psicotècnic per entrar en plantilla al Día. Li demano preus i models de LCD's no sense abans indicar que la vull amb altaveus incorporats. La molt puta és vol quedar amb mi. O ella és molt imbècil o es pensa que jo sóc tonto. "Tots els monitors porten altaveus". N'estàs segura? "Sí, sí, són aquí darrere". M'assenyala la reixeta de ventilació dels monitors. No sé si trencar-li la cara, escupir-la o insultar-la. Em passa pel cap demanar-li si podem provar com sóna. Me la imagino suant com una berra intentant que la reixeta de ventilació emeti algún so. Me la imagino fent de ventrilocua imitant el so d'inici de Windows. Chan chan chan chaaaan. Passo d'ella. Li dic que sí i la tia em diu preus. No l'escolto. Vull marxar. Marxo. Ràpid. La estupidesa s'encomana.

Finalment vaig comprar la primera que vaig veure. Ara disposo de 19", milions de pixels i uns altaveus que no desprenen calor. La venedora del Beep hauria de morir ofegada en la seva merda. Si no sap què ven, que no vengui. I que s'afaiti. Per favor.

Barça B 1 - Igualada 1

Quan et creus el millor, sovint ho pagues car.

Mai hauria cregut que veuria, assegut a la tribuna del Miniestadi, al CF Igualada arrancant un punt del Barça B.

A la primera part el Barça B va passar com un cicló per sobre l'Igualada. En 15 minuts ja ens van enxufar un gol i donava la impressió que la cosa no s'acabaría aquí. Els jugadors de Josep Guardiola la tocaven bé i amb criteri, van tenir varies ocasions i els titans de Martí Alavedra (Macià Alavedra segons un company) només feien que córrer i crear algun tímid i miserable contraatac. Tot i això, la bona feina de desgast va permetre arribar a la mitja part amb un empatable 1-0.

Durant el descans, la plantilla del Barça B devia estar pensant més en la farra que es fotrien a la nit i/o amb les nenes ansioses de fama que els esperaven a la sortida i/o amb els cubates que ingeririen, que en el propi partit que ja creien guanyat. Conscients de la seva superioritat, ja comencen a agafar els millors tics dels seus germans grans, els del Barça d'en Rijkaard.

I comença la segona part. El partit no semblava el mateix i l'Igualada la començava a tocar amb una mica més de criteri. El Barça B ja no arribava tan fàcilment i l'Igualada havia d'aguantar els errors arbitrals. Oier, el porter del Barça, va tocar-la amb les mans fora l'area i l'arbitre no el va expulsar. Alavedra va veure la vermella per protestar. Ander, el genial porter de l'Igualada, va aturar un penal i en el minut 90' Roger Brullet va clavar l'1-1.

Un gran punt que compta molt més que el valor que tindrà en la classificació. Aquest punt demostra que l'Igualada és un gran equip, que no es marca cap límit i que si segueix així, ens donarà moltes alegries.

Orgullo

Mariano, lo tengo todo preparado.

Estoy a tu entera deposición disposición.

La veu de la experiència

Conversa escoltada avui al barber. Protagonistes: el meu barber, un home gran recent esquilat i jo en qualitat d'extra. Comença el barber:

-Tu lo que tienes que hacer es buscarte novia!
-Nooo... Si ya tengo muchas, peró todas quieren lo mismo - diu l'abuelo fent-se el xuleta.
-Que quieren?
-Que les pague viajes y cosas para ellas. Ay las mujeres... -sornegueja l'avi faldiller.
-Si, son así.
-Y quieren saberlo todo, me preguntan cuanto cobro y no sé que cosas mas...
-Heheheh... -riu el barber pensant: "A veure si calla i se'n va d'una vegada!"
-Mira, yo, antes me voy con una de pago.
-Hehehee...
-Hehehee... -ric jo amb una gilette a les patilles.
-A las de mi edad las tienes que aguantar, pero a las de pago les das 100 euros y ya está. Además són jovenes y guapas...
-A ti te gusta tocar tendre, eh?! -diu el barber amb un accent català que tomba d'esquena.
-Hehehehe, si, y ya que las pagas, que se pongan ellas encima y que trabajen ellas!
-Hehehehe. Ligate una de esas y te la llevas a casa, hombre -ordena el barber.
-No, nada de eso. Yo a mi casa no voy con una de esas.
-Porque?
-Porque despues no se quieren marchar. Les pagas y encima se quedan en tu casa.
-Como?
-Si, un amigo se llevó una de esas sudamericanas a casa y cuando acabaron, le pago y la tia no se queria ir. Empezó con: "Y donde iré yo ahora si no tengo nada?". Mi amigo tuvo que llamar a la policía y todo...
-Aquestes sudamericanes són la hòstia -em confessa el barber mentre em passa el raspall per retirar el poc pél que m'ha tret.
M'aixeco i trec 10€ de la cartera.
-Yo no me llevo ninguna de esas a casa! -diu l'avi vell verd mentre jo pago i marxo amb pena per no poder escoltar que més diu la veu de la experiència.

"Fem a l'u, com sempre?", és el primer que em diu el barber.

Per què?

Puc arribar a acceptar (que no aprovar) el riure obsessiu i embafador de la Tatiana. Puc arribar a acceptar que Toni Soler no hi sigui a la segona hora (tot i que el trobo molt a faltar). Puc arribar a assumir que Roger de Gràcia hi serà un cop a la setmana. Puc arribar a conviure sense la genial Silvia Abril. Puc arribar a moltes coses per el Minoria absoluta.

Ara, la única pregunta que em vé al cap és: Toni Albà, per què? No aporta res de nou al programa. Tots els personatges que fa ja estan agafats i, per cert, molt millors que els seus. Només fa que interrompre amb els seus acudits dolents i sempre partint del joc/equívoc amb les paraules. El seus personatges sempre tendeixen cap a l'histrionisme i el seu Rei -digue-m'ho clar- ja cansa.

Afortunadament, ens queda la resta de gent. Uns cracks TOTS plegats. Tots ho fan francament bé i aconsegueixen que cada dia em descarregui els mp3 i me'ls repassi minut a minut. Per favor, no us moriu mai.

Jo no podria ser...

Advertència: no em tremolarà el pols a l'hora d'abusar dels tòpics.

Jo no podria ser...

-Mossèn: No m'agrada tocar nens petits despullats.

-Futbolista: Sóc molt casolà i sortir de festa cada nit em deixaria fet caldo. A més, les putes m'embafen.

-Mosso: Tal com ho pinta la teva, no estic prou desmarxat del cap.

-Músic: em foten mandra les drogues. Punxar-me em fa basarda i esnifar em fa venir esternuts.

-Actor: els petons a la boca amb homes no són el meu fort.

-Polític: Tinc estómac.

-Fuster: Tinc 10 dits a la mà i els aprecio a tots.

-Cuiner: Emborratxar-se cada dia desprès de treballar ho trobo execrable.

-Informàtic: No m'agrada el Linux ni la trilogia del Senyor dels anells.

-Ciclista: Pel mateix motiu que músic, les agulles em fan massa respecte.

-Notari: Lo ranci em fa fàstic.

-Intel·lectual d'esquerres: El diari el País el trobo molt espès.

-Caixera del Día: No porto bigoti.

Espatlla de xai al forn

Ahir, de dos quarts de 7 (que vaig arribar de treballar) fins a dos quarts de 9 (que vaig anar a veure el Barça) a la meva escala hi feia olor d'espatlla de xai al forn. Aquella que es fa amb herbetes, sabeu? L'origen de la olor era dubtosa i jo vaig sospesar varies possibilitats:

-El sabó de fregar el terra.
Possibilitat: 30%

La dóna de la neteja havia fregat no feia massa estona. Les estores estaven encara aixecades i el terra es veia molt nét. Tot i que aquest fet sembla confirmar la hipòtesi del sabó, em preocupa no ser capaç de trobar cap fregasuelos al mercat amb olor d'espatlla de xai al forn. El Google em confirma que no n'hi ha cap a la venda.

-El retorn del dinar d'un veí.

Possibilitat: 20%

A les 7 de la tarda el dinar ja no hauria de tornar a la boca. A més, el retorn acostuma a ser una explosió de sabors que no permet esbrinar quin ha sigut el plat consumit. Dona pistes sobre els ingredients on hi predominen l'all i la ceba. Un retorn amb olor d'espatlla de xai que ompli tota una escala és un fet gairebé impossible.

-Putrefacció d'un cos.

Possibilitats: 40%

Tenint en compte que la veïna de més edat ja va traspassar fa uns mesos, les possibilitats són baixes. No estic habituat a la necrofília però crec que la olor que desprèn un cos putrefacte és d'un altre tipus. Només una persona pot posar llum a aquest dubte.

-Família cuinant espatlla de xai al forn.

Possibilitats: 60%

A primera vista sembla la opció més probable, però hi han punts que em generen dubtes. Un dimarts al vespre no es un dia adequat per aquest plat. Un sopar entre setmana demana un altre tipus d'aliment menys pesat. Les set és molt d'hora per cuinar aquest plat.

Altres possibilitats? Quina us sembla que pot ser? Gràcies.

Out of my Head

És inhumà el tracte que està rebent Alicia Esteve Head. Se l'ha titllat de mentidera, estafadora, traïdora, etc... quan aquesta senyora, segons ha pogut saber RacoDC, és cert que va estar present a l'11S i a tants d'altres moments històrics recents. En tenim documents per a demostrar-ho:

-Forces anys abans de l'11-S ja va estar present en l'assassinat de JFK. Alicia Esteve Head forma part de la història recent dels USA:

-La primera Champions del Barça va tenir dos protagonistes, Ronald Koeman i Alicia Esteve Head. Ella va parar la pilota perquè Koeman la fiqués al fons de la porteria:

-Durant la dictadura de Franco va forjar una estreta amistat amb el generalíssimo. Seves són algunes de les decisions més importants de la dictadura:

-Sense cap mena de dubte, la imatge més colpidora la trobem al camp de concentració de Mauthausen on va compartir barraca amb el seu bon amic i sempre menyspreat Enric Marco. Injustament expulsat de l'Amical de Mauthausen:

Enyesados Roca SL

Llegeixo avui que Juan Antonio Roca està dissenyant i dirigint la reforma del mòdul de la presó de Albolote. Suposo que el recordareu per el seu/s xalet i els seus animals dissecats. Aquest senyor ho porta a la sang i quan veu uns terrenys, automàticament hi veu ciment, diners i obrers picant pedra. Tan fa que ell hi sigui engarjolat en aquesta presó. Això és el de menys. Des del seu mòdul penitenciari ja està ideant una zona enjardinada on descansar, una griferia nova per els banys i un arrebossat per la paret exterior que dona al pati. Aquest cop no hi guanyarà diners però mantindrà viva la seva il·lusió.

Es curiós el cas. Un ex-regidor d'urbanisme imputat per un mal urbanisme, es dedica a dirigir una reforma de la pròpia presó. Seria com si Mario Conde portés la situació comptable de Can Brians o Dieguito el Malo montes un petit super amb secció de disfresses a la presó d'Alcalà Meco.

Quan Juan Antonio Roca acabi amb aquesta obra, el Barça podria replantejar-se el projecte de Foster i reformular-ne un de nou. Roca podria fer un nou disseny més econòmic i tramitar la venda i urbanització del Mini. Amb una mica de sort, el Barça tindria el camp renovat i encara hi hauria guanyat diners.

"Aqui yo le pondria racholas nuevas y una pantalla plasma Bang&Olfusen"